Monthly Archives: octubre 2012

CIU censura, la justícia condemna. Solidaritat amb la revista Cafè amb Llet

Els editors de la revista gratuïta Cafè amb llet han estat condemnats a pagar 10.000 € i a la retirada del vídeo on s’explicaven diversos casos de corrupció i opacitat en la sanitat catalana que afectaven a alts càrrecs de CIU i a diversos empresaris vinculats a aquesta formació política. Des de la plataforma Rereguarda en moviment donem tot el nostre suport a Marta Sibina i Albano Dante Fachin, editors de la publicació, i denunciem tant la corrupció existent en el si de CIU com la pràctica habitual de la censura d’allò que no els agrada (no oblidem el cas del vídeo d’en Sergi, on es denunciava la brutalitat i impunitat amb la qual actuen els Mossos d’Esquadra i que va ser censurat per ordre governativa). A continuació pengem els tres vídeos de Cafè amb llet: els dels editors explicant la condemna i els dos que volen ser censurats. Per la llibertat d’expressió i contra la censura, no ens taparan les boques! Solidaritat i suport mutu!



 

+ info: www.cafeambllet.com

Som Can Vies! 15 anys de resistència teixint xarxes!

 

Crida a la solidaritat per ajudar a prosseguir amb tots els projectres endegats: http://www.verkami.com/projects/3548-somcanvies

 

JUNTES #SOMCAN VIES

L’any 1997, durant la celebració d’una cercavila reivindicativa, un grup de joves van decidir alliberar l’edifici en desús situat al carrer Jocs Florals 42, per obrir-hi un Centre Social Autogestionat. Difícilment podrien imaginar aquells joves que d’aquella okupació naixeria Can Vies amb una llarga història de més de 15 anys.

A LA QUARTA TAMPOC NO VA LA VENÇUDA

El març del 2011 se celebrava el darrer dels judicis que ha hagut d’afrontar el Centre Social Autogestionat Can Vies en els seus 15 anys de vida i activitat. Després d’una sentència favorable al CSA, ara l’Audiència Provincial pretén donar la raó a l’empresa propietària de l’edifici, TMB, i d’aquesta manera enderrocar 133 anys d’història i 15 anys d’autogestió. Un cop més, Can Vies afronta una amenaça contra la seva pervivència.

CANVIES ÉS DEL BARRI

En aquests anys ha demostrat l’imprescindible que és pel veïnat tenir espais allunyats de la tutela de lesadministracions i del mercat. S’hi han dut a terme infinitat de projectes per denunciar les desigualtats socials, l’explotació laboral, els processos especulatius que desfiguren els nostres barris… Alhora s’han generat altres fórmules de vida, de cultura popular, nexes de solidaritat entre persones que han construït i assajat alternatives socials, laborals, d’oci i de consum no lucratives. I això, a l’Ajuntament, no li agrada.

13 d’octubre, 18h, plaça de Catalunya, Barcelona: No devem, no paguem, de nosaltres depèn

Manifest

Els darrers mesos, l’impacte de la denominada crisi sobre les nostres vides s’ha intensificat i la casta política no mostra cap voluntat ni capacitat d’actuar al respecte. Per això fem nostra la política, prenem la iniciativa, revelem el mecanisme del deute que sustenta aquesta gran estafa que anomenen crisi i declarem que:

El deute no és públic ni legítim

La crisi del deute, que a partir del 2008, ha començat a afectar seriosament els pobles d’Europa, no és patrimoni exclusiu dels països del Nord. Des de fa dècades, s’ utilitza el deute com a mecanisme d’extorsió i submissió, una forma de buidar els estats de sobirania i de convertir-los en esclaus de les finances.

El deute, lluny d’estar al servei de la població que suposadament l’ha contret, ha estat destinat a finançar els interessos dels poders financers i grans empreses privades. Els beneficis mai no s’han socialitzat. En canvi, veiem com, no només es socialitzen les pèrdues, sinó que recauen en la seva totalitat sobre tota la població, nosaltres!

Es diu que som coresponsables de la “crisi” (que és una estafa) i que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Premissa falsa, ja que la responsabilitat no és la mateixa ni va ser originada per cobrir les mateixes necessitats: el deute de les famílies només suposa un 20% del deute total i ha estat principalment destinada a l’adquisició d’un primer habitatge (dret suposadament garantit en la Constitució). En canvi, més d’un 60% de la totalitat del deute correspon als bancs i grans empreses (principalment constructores) i que es va originar portant a terme activitats especulatives destinades a l’obtenció d’un benefici econòmic. És un fet:  l’1% ha viscut per sobre de les possibilitats del 99%: Desnonaments massius, retallades de drets laborals, socials i fins i tot civils. Un espoli continu a la ciutadania per satisfer la necessitat patològica dels creditors de recuperar les seves inversions. Ells han jugat, ells han perdut. No devem. Doncs no paguem.

Un deute que no s’ha destinat a impulsar serveis per a la població, sinó a pagar els errors de les persones responsables d’aquesta estafa, és un deute IL·LEGÍTIM, i la població NO l’ha de pagar.

Educació del poble per als pobles!

Comunicat de la campanya 11×12

No a les retallades imposades pel BCE i els seus lacais del Partido Popular!

Els col·lectius estudiantils de les diferents nacions oprimides dins l’estat espanyol que hem signat aquest manifest, volem donar a conéixer a l’estudiantat i a l’opinió pública en general el nostre ampli rebuig a les reformes plantejades pel govern de Mariano Rajoy, i especialment per les retallades en educació promogudes pel ministre d’educació Wert.

Així mateix, ens agradaria incidir en el fet que totes aquestes mesures s’estan portant a terme amb l’ajuda dels governs de les comunitats autònomes i forals, eludint les seves responsabilitats. Estan aplicant decisions del govern central sense cap tipus d’inconvenient, demostrant, un cop més, que sota el capitalisme i l’autonomisme no és possible la sobirania i la independència dels pobles que es troben indefensos davant de les reformes imposades des de la Unió Europea i el gran capital internacional.

En front d’aquesta conjuntura política, les organitzacions estudiantils que signem aquest comunicat, hem fet un esforç polític per a poder estar a l’alçada dels esdeveniments, per tal de ser capaces de crear una alternativa real al capitalisme depredador que ens imposen i presenten com única solució.

Nosaltres proposem, des de cadascun dels pobles als quals representem, una alternativa socialista i independentista, on el poder econòmic i polític resideixi en el poble. On no sigui possible destruir fonts de riquesa col·lectiva com l’educació.

Retallades, reformes i vulneració dels drets socials, polítics i culturals són el pa de cada dia de totes les estudiants dels nostres pobles. Amb l’excusa de la crisi, generada pels mateixos que estan gestionant el poder des dels diferents marcs de govern, ens estan portant a un sistema esclavista, on els rics són més rics i els pobres són més pobres. On els nous faraons tenen nom de multinacionals i que, mitjançant l’acord de govern i patronal, segueixen fatigant aquesta classe oprimida, per mitjà dels nous fuets que són les forces repressives de l’estat.

G8 a Gènova: companys injustificables

Ingressen a la presó cinc persones amb penes que varien entre sis i catorze anys, mentre cinc més esperen, en breu, la seva condemna. Així s’hauria d’acabar una història que va començar amb tres dies de manifestacions internacionals contra els plans globals d’en Bush, Berlusconi, Putin i Blair, i tres-centes mil persones manifestant la seva ràbia contra l’ordre global de la guerra, de les especulacions financeres, de la devastació ambiental, de l’explotació generalitzada de l’home sobre l’home i de l’home sobre la dona. Hores i hores caracteritzades per enfrontaments amb la policia per tota la ciutat, accions directes, defensa de la llibertat de poder travessar Gènova, de reapropiar-se de la ciutat i dels seus carrers, intentant recuperar metre per metre als carabinieri, a la policia, al Ministre d’Interior, a les casernes, a la separació de classes, a l’ostentació del malbaratament i del luxe, a les institucions financeres. Tres dies on els protagonistes van ser precaris, estudiants, aficionats, immigrants: noies i nois apropats tant per la militància, com per la ràbia espontània, tres dies multicolors que van ajuntar alemanys i italians, grecs i francesos, americans i palestins. Tres dies inoblidables. Tres dies d’abusos que van fer córrer sang amb l’assassinat d’un company, el terror de l’escola Diaz i les tortures de la caserna Bolzaneto.

Onze anys després, l’estat es pronuncia: d’una banda emet condemnes lleus, molt lleus, contra alguns alts càrrecs de la policia i completament inexistents contra els violents amb uniforme, contra qui s’ha divertit fent aquesta feina bruta; d’altra banda, dicta condemnes enormement feixugues per les companyes i els companys, esdevinguts caps de turc i símbols de la “devastació” de la ciutat (per algunes vitrines trencades!) mentre els potents del planeta pactaven acords que esborrarien boscos, mortificarien oceans, militaritzarien continents, exprimirien i lentament matarien milions i milions de persones. Certament, aquest tipus de punt de vista no troba espai dins del marc del codi penal, del catàleg del que és correcte o equivocat fer segons el dret (del més fort, en una democràcia que recupera els termes acusatoris de “devastació i saqueig” heretant-los del feixisme). El codi penal deixa espai a una altra cosa: la posada en escena de l’aplicació arbitrària i ridícula de normatives abstractes, la legitimitat històrica de les quals és totalment discutible, manipulades, deformades i eixamplades segons els interessos i les comoditats de la magistratura, que són els interessos i les comoditats del poder constituït en el seu complex. La sentència del 13 juliol no parla de documents ni de tribunals, parla d’una societat sencera, d’un període històric i assumeix un significat general. És l’expressió del caràcter del domini contemporani: la punició demostrativa, l’amenaça preventiva, la venjança ansiògena d’un ordre fràgil i atemporal, en un país occidental econòmicament avançat.