Esmicolant la impunitat de la “cultura de la transició”

És sabut que la “transició” espanyola a la democràcia va ser un procés que es va dur a terme amb la música de fons dels sabres d’un exèrcit que, després d’haver esclafat la república i els sectors revolucionaris, havia mantingut durant quaranta anys en el poder un brutal conglomerat de capitalisme salvatge, església reaccionària, feixismes diversos, caciquisme agrari.

Entre els seus productes tenim, gairebé 40 anys després, una Monarquia, una constitució vertebrada al voltant del concepte d’unitat de la pàtria, un tribunal especial com l’Audiència Nacional i una llei d’amnistia que va blindar la impunitat de tots els responsables dels innombrables crims del franquisme. Crims que es van produir fins ben entrats els anys 70 (Puig Antich, Txiqui i els militants del Frap i de l’ETA afusellats, les morts obreres de Vitoria, Agustin Rueda, Gustau…) i sobre els quals es va allargar el vel que ja havia cobert el genocidi polític perpetrat pels franquistes durant i després de la guerra del 36/39.

L’objectiu era clar: buscar l’oblit comptant amb el pas del temps. I pel que sembla la cosa funcionava (n’hi ha prou amb escoltar l’arrogància amb què s’expressen representants del PP o de Ciutadans en referir-se a la “legalitat vigent”).

Per sorpresa, però, l’Audiència Provincial de Barcelona va admetre a tràmit el passat 23 de gener la querella presentada per una associació d’italians (AltraitaliaAltramemoria) que viuen a Barcelona i per dues víctimes dels bombardeigs que l’aviació feixista italiana va realitzar contra la ciutat de Barcelona l’any 1937. Els crims contra la humanitat no prescriuen i aquella primera experiència de terrorisme aeri – precedent caïnita d’una tècnica que posteriorment provocaria centenars de milers, milions de morts en tot el món – tampoc pot ser aixoplugada (per ser els autors membres d’un exèrcit estranger que a més no havia declarat la guerra a la República) sota el paraigua de la llei d’amnistia de 1977.

El fet que hagi estat una petita associació la promotora de la iniciativa, tirada endavant malgrat la indiferència, les reiterades negatives a col·laborar i fins i tot sarcasme d’institucions i partits catalans, és una prova més de les complicitats que han permès, des de la mort del dictador, el manteniment d’una cultura de la impunitat del poder. Cultura de la impunitat que segueix marcant, avui dia, les relacions entre els sectors de la societat resistents o rebels i els defensors i partidaris del sistema. Impunitat de via única, és clar.

La interlocutòria de l’Audiència Provincial que ordena que s’investiguin fets i responsabilitats obre una esquerda. La primera des de la transició. Cal confiar que les administracions catalanes (Generalitat i Ajuntament són convidades a activar-se en el procediment) i, sobretot, la societat civil catalana i espanyola, vulguin aprofitar-la.

 —–

Rolando d’Alessandro. membre de Rereguarda en Moviment

+ Info: Altra memòriaAltra Itàlia

Quan els avions de Mussolini bombardejaven Catalunya (La Directa, 13 de juny del 2012)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Connect with Facebook


*